De los innumerables pecados capitales (siete me
parecen pocos) que caracterizan nuestra especie, uno de los más terribles se me ha antojado,
desde siempre, la desidia con la cual dejamos que pueda desparecer de la faz de
la tierra un idioma cada quince días. No contentos con amenazar las diferentes
especies de plantas y animales que nos rodean, eliminándolas al ritmo de tres
cada hora, según los expertos, un dato aterrador, aunque no fuera del todo
exacto, nos dedicamos a mirar hacia otro lado también cuando se trata de
nuestro legado cultural. Pero qué podemos esperar de un colectivo, los humanos,
que no es capaz de cuidar ni de sus propios congéneres.
Como decía, desde pequeña lloraba cuando me enteraba
de que había muerto la última persona portadora del patrimonio más preciado de
su tribu o etnia. A menudo intentaba imaginar la soledad que habría
experimentado en sus últimos momentos, sin nadie con quien poder comunicarse,
con nadie que le entendiera en su idioma materno. Y admiraba a los estudiosos
que se pasaban años, viajando por el mundo, recopilando datos y sonidos en sus
magnetofones, para luego escribir aquellas palabras que habían estado a punto
de perderse para siempre, en ensayos y libros que nadie leería nunca. Me
desesperaba pensando que aquellos hombres valientes, en muchas ocasiones no
habrían llegado a tiempo: los pocos recursos en su haber, el derrumbe de una
carretera, la estación de las lluvias, el hecho de no poseer el don de la ubicuidad,
harían que su entrada en una aldea se efectuara demasiado tarde, cuando los
ecos del sonido de las últimas palabras de un idioma milenario, se hubiesen
apagado del todo.
Sense ànim de
generar polèmica ni establer comparacions, trobo que per entendre a fons els
costums de un lloc determinat i viure’ls de forma plena, és imprescindible
conèixer-ne la llengua i que aquesta és el pilar de la cultura. Darrerament les
Institucions de les Illes Balears nos han volgut imposar una nova estructura
cultural, basada, a dita del nostres polítics, en les avantatges de la “multiculturalitat”, fent-nos sentir culpables, intolerants i fins
i tot xenòfobs (això no els hi perdono) per no voler acceptar les bases que nos obririen les portes de les
comunicacions amb els altres, intentant inculcar-nos que parlant la nostra
llengua no arribaríem molt lluny, cosa que sí seria possible si nos
aprenguéssim quatre nocions fetes per a ignorants, de historia i geografia amb
anglès o si li donéssim tota la importància que li correspon, al castellà
(llengua que, per altre, em fascina però que no és la que pertany a aquestes
terres en mig de la mar).
I tot això m’ho conten a jo que, dins la meva
esquizofrènia lingüística, tinc una llengua materna diferent a la que faig
servir per escriure les meves novel·les, la qual tampoc coincideix amb la que utilitzo per les meves
relacions personals, per el meu quefer quotidià, en poques paraules, per viure,
estimar, sentir, entendre el món cultural que m’envolta. I que, sobretot, no em
considero ni intolerant, ni xenòfoba ni vull que em facin sentir culpable.
M’ho volen fer
creure a jo, que he estudiat idiomes, que em considero una persona oberta als
altres, i em conten que per parlar català i voler que els meus fills es mullin
i es banyin amb aquesta cultura, no soc tolerant. Simplement lo que han fet ha
estat llevar-nos lo poc que s’havia aconseguit en el darrers vint i cinc anys,
i fer varies passes enrere cap a la obscuritat de la ignorància.
Com ja he dit en
moltes ocasions, tota la meva admiració i el meu suport va als professors i als
mestres que han lluitat pel futur dels nostres fills i als que han patit un
càstig a canvi del seu coratge.
M’agradaria
recordar la marea verda i totes les manifestacions que es feren per aturar la
situació i donar les gràcies als grups musicals que donaren suport a les
protestes pacífiques i plenes de notes i paraules importants. Record una ocasió
especialment emotiva, una nit de setembre a la Plaça d’Esporles amb el grup
Al-Mayurqa i els germans Martorell, música dels quals esper parlar en breu.
Imagino que ara
entendreu aquest canvi de llengua al meu blog. Així es pot demostrar que els
que em segueixen des de l’altra punta del món (cosa que no entenc perquè passi,
i de la que estic molt agraïda) no es aturaran davant una llengua distinta, si
no que entendran la dificultat i la gravetat de la situació que ens implica a
tots.
Perquè cap estudiós
hagi de venir mai a gravar-nos, a les Illes, amb un magnetòfon o el darrer
model de tablet present al mercat. Parlant
entre nosaltres, escrivint i llegint podrem mantindre la flama encesa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario