martes, 18 de febrero de 2014

PARAULES I SONS


De los innumerables pecados capitales (siete me parecen pocos) que caracterizan nuestra especie,  uno de los más terribles se me ha antojado, desde siempre, la desidia con la cual dejamos que pueda desparecer de la faz de la tierra un idioma cada quince días. No contentos con amenazar las diferentes especies de plantas y animales que nos rodean, eliminándolas al ritmo de tres cada hora, según los expertos, un dato aterrador, aunque no fuera del todo exacto, nos dedicamos a mirar hacia otro lado también cuando se trata de nuestro legado cultural. Pero qué podemos esperar de un colectivo, los humanos, que no es capaz de cuidar ni de sus propios congéneres.

Como decía, desde pequeña lloraba cuando me enteraba de que había muerto la última persona portadora del patrimonio más preciado de su tribu o etnia. A menudo intentaba imaginar la soledad que habría experimentado en sus últimos momentos, sin nadie con quien poder comunicarse, con nadie que le entendiera en su idioma materno. Y admiraba a los estudiosos que se pasaban años, viajando por el mundo, recopilando datos y sonidos en sus magnetofones, para luego escribir aquellas palabras que habían estado a punto de perderse para siempre, en ensayos y libros que nadie leería nunca. Me desesperaba pensando que aquellos hombres valientes, en muchas ocasiones no habrían llegado a tiempo: los pocos recursos en su haber, el derrumbe de una carretera, la estación de las lluvias,  el hecho de no poseer el don de la ubicuidad, harían que su entrada en una aldea se efectuara demasiado tarde, cuando los ecos del sonido de las últimas palabras de un idioma milenario, se hubiesen apagado del todo.

Sense ànim de generar polèmica ni establer comparacions, trobo que per entendre a fons els costums de un lloc determinat i viure’ls de forma plena, és imprescindible conèixer-ne la llengua i que aquesta és el pilar de la cultura. Darrerament les Institucions de les Illes Balears nos han volgut imposar una nova estructura cultural, basada, a dita del nostres polítics, en les avantatges de la “multiculturalitat”,  fent-nos sentir culpables, intolerants i fins i tot xenòfobs (això no els hi perdono) per no voler acceptar  les bases que nos obririen les portes de les comunicacions amb els altres, intentant inculcar-nos que parlant la nostra llengua no arribaríem molt lluny, cosa que sí seria possible si nos aprenguéssim quatre nocions fetes per a ignorants, de historia i geografia amb anglès o si li donéssim tota la importància que li correspon, al castellà (llengua que, per altre, em fascina però que no és la que pertany a aquestes terres en mig de la mar).

 I tot això m’ho conten a jo que, dins la meva esquizofrènia lingüística, tinc una llengua materna diferent a la que faig servir per escriure les meves novel·les, la qual tampoc  coincideix amb la que utilitzo per les meves relacions personals, per el meu quefer quotidià, en poques paraules, per viure, estimar, sentir, entendre el món cultural que m’envolta. I que, sobretot, no em considero ni intolerant, ni xenòfoba ni vull que em facin sentir culpable.

M’ho volen fer creure a jo, que he estudiat idiomes, que em considero una persona oberta als altres, i em conten que per parlar català i voler que els meus fills es mullin i es banyin amb aquesta cultura, no soc tolerant. Simplement lo que han fet ha estat llevar-nos lo poc que s’havia aconseguit en el darrers vint i cinc anys, i fer varies passes enrere cap a la obscuritat de la ignorància.

Com ja he dit en moltes ocasions, tota la meva admiració i el meu suport va als professors i als mestres que han lluitat pel futur dels nostres fills i als que han patit un càstig a canvi del seu coratge.

M’agradaria recordar la marea verda i totes les manifestacions que es feren per aturar la situació i donar les gràcies als grups musicals que donaren suport a les protestes pacífiques i plenes de notes i paraules importants. Record una ocasió especialment emotiva, una nit de setembre a la Plaça d’Esporles amb el grup Al-Mayurqa i els germans Martorell, música dels quals esper parlar en breu.

Imagino que ara entendreu aquest canvi de llengua al meu blog. Així es pot demostrar que els que em segueixen des de l’altra punta del món (cosa que no entenc perquè passi, i de la que estic molt agraïda) no es aturaran davant una llengua distinta, si no que entendran la dificultat i la gravetat de la situació que ens implica a tots.

Perquè cap estudiós hagi de venir mai a gravar-nos, a les Illes, amb un magnetòfon o el darrer model de tablet present al mercat. Parlant entre nosaltres, escrivint i llegint podrem mantindre la flama encesa.        

No hay comentarios:

Publicar un comentario